Estudi pragmaestilístic de la premsa escrita diàriatrets i usos estilístics en les distintes modalitats genèriques dels diaris d'informació general

Laburpena

La presència inflacionista de l'etiqueta estil periodístic en llibres de redacció professionals, manuals i altres obres de producció acadèmica no ha anat acompanyada, en general, d'una reflexió sòlida sobre les seues arrels o l'abast en els textos periodístics. La referència a aquesta noció ha esdevingut una salmòdia repetida i acrítica, assimilada sense prendre una distància adequada i reproduïda amb vocació de dogma de fe com a garantia d'objectivitat, com a sinònim d'un arsenal de receptes per a aprendre a posar-li portes a la subjectivitat, per mantenir-la a ratlla, per a consignar la il·lusió que és possible concebre uns textos nus, despullats de la subjectiva mirada d'aquell que els ha escrit. Aquesta doble contradicció, la paradoxal defensa d'una idea d'estil deslligada dels seus orígens, ahistòrica, i al mateix temps, cega a l'expressió empírica, a la manifestació efectiva en els mitjans de comunicació, és la que guia l'interés d'aquesta tesi. I la que defineix una recerca que té com a objecte principal el desenvolupament d'una proposta sistemàtica per a l'estudi pragmaestilístic del discurs periodístic informatiu/interpretatiu, és a dir, la fonamentació teòrica i metodològica dels criteris que han de marcar l'anàlisi dels textos periodístics. Es tracta, en definitiva, de bastir, d'armar, de construir una proposta vàlida per a prendre-li el pols als diferents estils que conviuen en la premsa escrita, per a -d'acord amb la definició d'estil que es planteja com a punt de partida-, conéixer com es manifesten les diferents maneres de veure i construir la realitat en les produccions periodístiques. L'objecte secundari és la verificació de la proposta, a partir de l'aplicació a una mostra de textos i la seua validació empírica a l'hora de contribuir a desxifrar les estratègies i implicacions que comporten les diferents maneres de dir.Després de constatar la diversitat i heterogeneïtat de definicions d'estil es planteja la necessitat d'anar als orígens, de buscar d'on procedeix aquest concepte, el que planteja una mirada plural, en la línia de les investigacions que, des de fa uns anys, han anar obrint les costures d'uns estudis de comunicació sovint autàrquics. Això explica un recorregut per diferents disciplines que, d'una o d'altra manera, tenen en l'expressió verbal el seu centre d'atenció, com la Retòrica o l'Estilística que, de la mà de diferents escoles, desemboca en una pragmàtica on s'inscriu l'estudi dels estils periodístics, com a realitzacions comunicatives concretes. Aquesta recerca no defuig la reflexió bàsica al voltant del malentés sobre el concepte més estés d'estil periodístic i per això recorre a un àmbit amb segles d'experiència a l'hora d'indagar en els límits entre llenguatge i realitat: la filosofia, per a optar, en la línia d'una tradició de la lingüística crítica, per la defensa de la unitat indissoluble de forma i contingut, enfront dels que remeten l'estil al terreny de la tria sense conseqüències semàntiques.Una vegada mostrades les cartes epistemològiques i les filiacions teòriques, es desenvolupa una proposta metodològica que parteix de la revisió del concepte d'estil en els estudis de comunicació i que, a partir de la idea d'una pluralitat de maneres de dir i de les seues implicacions, aborda les condicions que intervenen en la comunicació i recepció de textos periodístics, a través de tres nocions clau: gèneres, registres -com a variables situacionals- i estils, que interrelaciona les anteriors amb la figura de l'autor com a instància configuradora d'una realitat que contribueix a designar i crear a partir d'una sèrie de marques lingüístiques observables i analitzables, que es descriuen en l'apartat dedicat al mètode d'anàlisi.La joventut dels estudis comunicatius ha obligat a importar d'altres àmbits amb major bagatge, com la lingüística i l'estilística, les eines per a dissenyar un mètode que puga donar compte de la diversitat d'estils que conviuen en les pàgines de la premsa escrita diària, vinculant-la a les tasques en les quals el periodista deixa, inevitablement, la seua particular empremta. I, no només per a constatar aquesta pluralitat de veus que relaten l'actualitat sinó, sobretot, per a indagar en les implicacions cognitives que plantegen les diferents maneres de dir.