Cap a una estètica crítica del Formalisme musicalpoiètiques de la forma, poètiques del temps

Abstract

La música contemporània suscita, encara avui dia, moltes controvèrsies, i és segurament, entre les arts d'avantguarda, la que reclama amb més insistència una clarificació del seu significat estètic. Hem partit del supòsit que la naturalesa de la música rau en la seva capacitat efectiva de forjar formes genuïnes de temps a través de la seva arquitectura rítmica. D'aquesta manera creiem possible traçar un sentit de lectura d'aquesta constel·lació musical contemporània. Tanmateix, no hi ha dubte que aquest principi reclama una propedèutica, això és, el disseny d'un marc conceptual prou extens i sòlid que perfili la seva legitimitat estètica; des d'aquest punt de vista, només una estètica formalista pot donar comptes de la música com a genuïna forma del temps. No obstant això, tradicionalment ha estat posada en dubte la possibilitat d'una caracterització incontrovertible del Formalisme. Aquesta ha estat, doncs, la nostra primera escomesa: perfilar d'una manera prou matisada la vertadera faisó i els interessos del Formalisme. Així, tot posant en joc les semblances i diferències de família de L. Wittgenstein, hem definit el Formalisme a partir de sis aspiracions: l'afany de situar l'art en la perspectiva del problema, i no pas del misteri; el desig de reconquerir unes dosis d'artesania en la consideració de l'artista; l'anhel d'elaborar un crítica de l'art especialitzada i més objectiva; les ànsies d'eliminar tota consideració dualista per retornar a la forma la seva plena significació estètica; la pruïja en manifestar la naturalesa essencialment rítmica de la construcció espaial i temporal que duen a terme les arts. Hem parat una especial atenció al fet de demostrar la filiació kantiana de gran part dels postulats formalistes; de fet, hem reconstruït una possible gènesi dels interessos formalistes, a partir d'una lectura heterodoxa del filòsof de Königsberg, això sí, contraposada a la d'uns altres lectors dissidents, els romàntics i, en alguns casos, els idealistes. Després d'aquest excurs, hem provat de fer una lectura poètica (a través de tres models estètics) de les diferents poiètiques, això és, de les diverses maneres de fer, de realitzar o d'operar un ordre en el temps en la música contemporània. En el darrer apartat de la tesi, doncs, hem analitzat Le sacre du printemps d'I. Stravinsky a la llum d'un primer Formalisme mecanicista; àdhuc, ens hem apropat a Atmosphères de G. Ligeti per tal d'observar-la a través d'una concepció morfològica de forma; i, finalment, hem analitzat Sinfonia de Berio tot posant-la en relació amb la noció de sistema. Els objectius assolits en aquesta tesi serien, doncs, els següents: a) Una caracterització exhaustiva i completa d'allò que anomenem Formalisme. b) Posar de manifest la gènesi eminentment crítica del Formalisme. c) Donar solvència filosòfica a la idea d'una naturalesa rítmica i, en darrer terme, temporal de la música. c. a) Oferir una lectura comprensiva d'obres musicals contemporànies a la llum de la qüestió del temps.