Efectes d'un programa de readaptació funcional per a persones afectades per síndrome de fatiga crònica

Zusammenfassung

La síndrome de la fatiga crònica és una patologia d'origen desconegut en que predomina una intensa i inexplicable fatiga fet que la converteix en una malaltia altament discapacitant. Actualment no existeix un tractament curatiu, es treballa per reduir-ne la simptomatologia, utilitzant diferents formes de tractament. L'exercici físic queda inclòs dins d'aquests tractament de caire multidisciplinar. En el present treball es proposa l'aplicació d'un programa d'exercici físic amb la intenció d'una banda d' assolir la màxima capacitat funcional d'acord a l'estat clínic de cada pacient a través del treball de diferents qualitats físiques i per l'altra, educar els pacients perquè siguin capaços d'autoaplicar-se un exercici físic apropiat a les seves possibilitats que els permeti mantenir o millorar la seva qualitat de vida. S'ha dissenyat un programa amb dos fases d'intervenció de dotze setmanes cadascuna. Una primera fase de caràcter presencial en la que els pacients duien a terme tres sessions d'exercici al laboratori i dues més a casa seva; en aquesta fase s'ha treballat diferents habilitats motrius i algunes capacitats perceptriumotrius. Aquest període ha servit també d'educació en la pràctica d'exercici físic, ja que en la segona fase d'intervenció han estat els propis pacients els que s'han aplicat l'exercici. Han pres part en el programa 33 pacients (30 dones i 3 homes) de 45.8 anys (27-64). En relació al resultats obtinguts cal citar una adherència del 60,6%, s'observa una tendència a la millora en relació a la qualitat de vida, així com en les percepcions en relació amb l'exercici físic. S'han obtingut millores significatives en relació a l'equilibri, tan en l'estàtic com en la marxa. S'observen també millores significatives en relació a la força màxima i la força resistència de l'extremitat superior. En relació a la seva capacitat funcional, en repòs s'observa una disminució en la freqüència respiratòria i la PAS, que sembla indicar una disminució en l'angoixa que els provoca en aquests pacients sotmetre's a un esforç. A intensitats màximes milloren de manera significativa en relació a la càrrega aconseguida i mostren una tendència a la millora en relació al consum d'oxigen. A intensitats supramàximes s'observa una tendència la millora en la càrrega. En aquest treball hem arribat a les següents conclusions: - L'exercici físic es considera un instrument important en el tractament d'aquestes alteracions ja que ens nombrosos treballs es descriu un impacte positiu en el curs clínic i pronòstic de la malaltia, la forma física i la qualitat de vida dels pacients. - Entre els afectats per la SFC, l'exercici físic gradual és reconegut com una forma de tractament amb efectes beneficiosos i, tant o més important, sense efectes secundaris. En aquests pacients la principal recomanació d'exercici és la pràctica d'exercici aeròbic a una intensitat confortable i que s'anirà incrementat progressivament conjuntament amb la durada de l'esforç. En aquest treball s'ha pretès anar més enllà i introduir el treball de diverses qualitats físiques (força, amplitud de moviment,...) i, també, de les capacitats perceptivomotrius (equilibri, coordinació...) de manera sistematitzada. - La adherència observada en el nostre programa ha estat adequat amb un millor percentatge de compliment en la part de seguiment, una vegada finalitzada la part presencial del programa. Els nivell d'adherència aconseguit en la fase de seguiment ha estat gairebé un 30% superior al assolit durant la fase d'intervenció, aquesta dada ens fa pensar que hem aconseguit que aquest pacients incloguin l'exercici físic en el seu dia a dia com a part del seu tractament. - S'ha registrat un augment significatiu en la percepció dels efectes "bons" de l'exercici i una disminució sobre els efectes "dolents" de l'exercici. - S'observen millores significatives en quant a l'equilibri i la força dels participants. En relació a l'equilibri s'observen millores tant pel que fa a l'equilibri estàtic com a dinàmic. En la força diferenciem entre la força màxima i la força resistència. En la força màxima s'observa una important millora durant la fase d'intervenció, en canvi durant la fase de seguiment disminueix lleugerament, tot i que es manté per sobre dels nivells de força previs a l'inici del programa; probablement és conseqüència del tipus de treball realitzat en que era molt important poder localitzar el grup muscular treballat. En canvi, en la força resistència s'observa com les millores es produeixen durant les dues fases del programa. - En relació a la capacitat funcional dels participants en el programa de readaptació funcional s'observa una clara tendència a la millora. En repòs s'observa una disminució en la freqüència respiratòria que ens fa pensar en una disminució en l'ansietat que senten els pacients davant l'esforç, i una disminució en la PAS, un dels efectes beneficiosos de practicar exercici físic més descrit per la literatura. A intensitat submàximes, no s'obtenen canvis significatius, mentre que a intensitats màximes s'observa una augment en la càrrega aproximadament d'un 20.5% i una millora en el VO2 màx aproximadament d'un 15%. Així com, també, un augment en la FREQ. RESP, la FC i el QR, modificacions que ens confirmen la major capacitat dels pacients per obtenir energia i, en conseqüència, desenvolupar intensitats de treball superiors, sense incrementar la percepció d'esforç. A intensitats supramàximes i en repòs, no s'observen canvis significatius. - Un cop finalitzada l'aplicació d'aquest programa de readaptació funcional i analitzats els resultats obtinguts, creiem que l'exercici físic ofereix als pacients de SFC una forma de tractament que els permet millorar en la seva capacitat funcional, i petites modificacions en la qualitat de vida, amb un risc molt reduït de patir recaigudes i els efectes negatius que poden anar associats a altres formes de tractament.