Reglamentació, educació i minibàsquetun estudi històric i comparatiu

Résumé

Aquesta tesi ha estat pensada com una revisió històrica i pedagògica del minibàsquet, tot fent una comparativa de la normativa de joc en diferents països i èpoques. El minibàsquet es desenvolupa a Europa a partir de 1962, primer a Espanya, prenent com punt de partida el biddy-basket que neix als EUA l’any 1950, referent aquest del qual s’anirà allunyant progressivament. Els objectius de la tesi són: per una banda investigar els principals elements filosòfics que configuren els reglaments del minibàsquet; i per una altra banda descriure i raonar l’evolució del minibàsquet entre els anys 1950 i 2020, tant des de la vessant normativa com des de la pedagògica. Això suposa fer una lectura dels canvis i modificacions del reglament des dels punts de vista de la psicologia i de la filosofia política, anant més enllà de les qüestions estrictament tècniques. El mètode que s’ha fet servir per desenvolupar aquesta tesi és un mètode hermenèutic-interpretatiu. A partir de l’anàlisi dels textos dels reglaments i de les bases filosòfiques que els fonamenten s’han estudiat les diferents visions que conviuen en l’activitat esportiva amb infants. Com a instruments per descompondre aquestes diverses visions, així com mirant també aquell important vincle dels adults amb els infants, dos dels pilars teòrics utilitzats han estat la cibernètica i la psicoanàlisi. A partir d’aquestes eines epistemològiques que tenen un tronc comú –tenen una mirada atenta envers la dinàmica totes dues– hem realitzat una lectura dels textos tenint en compte quins són els elements principals que hi apareixen, i quines configuracions es donen. Algunes idees han aparegut reiteradament: participar com a sinònim de jugar a pista; la reacció dels adults davant de la idea d’humiliació dels infants; el desprestigi de la competició; la edistribució del temps de joc (temps de pista) entre els jugadors de l’equip (a partir de la configuració de la norma d’alineació); l’acció d’aturar el marcador i deixar de comptar els punts (norma de tancar acta); el paper dels entrenadors i els àrbitres per fer del minibàsquet una activitat educativa. Com a resultat d’aquesta anàlisi qualitativa i interpretativa dels textos reglamentaris i pedagògics, hem trobat una centralitat temàtica que condiciona l’arquitectura pedagògica de l’activitat i del seu reglament: el mandat de garantir la no humiliació dels jugadors. Hem descobert que les conseqüències d’aquestes i d’altres mesures en els infants porten irremeiablement els jugadors a no reconèixer el producte (el joc) que produeixen ells mateixos, complicant-los el procés d’emancipació cap a la adultesa. Les conclusions principals que volem destacar d’aquesta tesi són: en primer lloc, que els infants que practiquen minibàsquet estan subjectes a una lògica acumulativa (norma d’alineació, norma de tancar acta, limitació de la influència de l’entrenador durant els partits, confusió entre el paper pedagògic de l’entrenador i el nou paper també intencionalment pedagògic de l’àrbitre) segons la qual se’ls retira –o almenys es limita molt– la saludable possibilitat d’esdevenir autors del seu propi joc. I en segon lloc: que aquest tipus de lògica que ha estès la cultura del minibàsquet durant dècades en el món infantil és el motlle a partir del qual s’han confegit la majoria dels reglaments dels miniesports (minihandbol, minivoleibol, futbol 7). Aquesta segona conclusió serveix, així mateix, per justificar la importància d’haver-nos dedicat a revisar l’esperit del mini o, en altres paraules, la filosofia i l’ètica del minibàsquet.